Durant aquest mes de maig, han culminat les commemoracions entorn el 75è aniversari de la fi de la Segona Guerra Mundial a Europa i l’alliberament dels camps d’extermini nazis. Et proposem una selecció de pel·lícules que ens aproximen a aquests fets històrics i que pots veure online de manera gratuïta a eBiblio i a PBS (Public Broadcasting Service, una plataforma que agrupa les televisions públiques dels Estats Units).
Al llarg d’aquests setanta-cinc anys, el món del cinema ha tractat de manera recurrent aquestes qüestions, oferint múltiples vies per abordar un filó temàtic que, lluny d’esgotar-se, continua molt vigent.
Els anys previs: l’ascens del feixisme
El gran dictador (Charles Chaplin, EUA, 1940)
Àmpliament reconeguda com una de les millors pel·lícules de la història del cinema, va ser també el primer film sonor que va filmar Charles Chaplin, un dels pocs cineastes de Hollywood que seguia fent pel·lícules mudes. Chaplin va decidir parlar per primer cop, per realitzar un film immens, una obra feroç i controvertiva que condemna, a través de la sàtira, el nazisme i el feixisme, l’antisemitisme i els autoritarismes, en general. I ho va fer en un moment complex, sense el suport dels grans estudis. El règim nazi portava cinc anys governant a Alemanya, mentre la resta del món mirava incrèdul. Chaplin es va proposar fer front amb les seves armes –les de la comèdia i el cinema– el poderós Tercer Reich Alemany.
En la pel·lícula, Chaplin interpreta els dos papers principals: un despiatat dictador nazi i un humil i amnèsic barber jueu. Un dia, ambdós personatges són confosos, el dictador és enviat a un camp de concentració, mentre que el barber es converteix en el nou cap del règim.
Uns anys més tard, Chaplin reflexionava sobre la pel·lícula en la seva autobiografia: “si hagués conegut els veritables horrors dels camps de concentració, no hagués pogut fer El gran dictador, no hagués pogut riure de la bojeria homicida dels nazis“. Després que es conegués l’horror de l’Holocaust, el món del cinema va haver de lluitar per trobar l’angle correcte i el to per satiritzar aquella època.
Chaplin va combinar la imaginació, la capacitat per la comèdia i un gran equip de producció per aconseguir una obra immortal, que ens serveix per encetar aquests llistat de recomanacions.
Els anys de la guerra
Ser o no ser (Ernst Lubitsch, EUA, 1942)
Un altre títol imprescindible que, també ens acosta a la Segona Guerra Mundial des de l’humor. Ernst Lubitch dirigeix aquesta screwball comedy ambientada a la Varsòvia ocupada pels nazis.
Una companyia de teatre, de pas per Varsòvia, es veurà embolicada en una trama per evitar que una llista amb els noms dels col·laboradors de la resistència acabin en mans dels nazis.
Es tracta d’un film coral ple de personatges satírics i un argument ingeniós, que juga a la confusió constant entre realitat i ficció. A més del component de crítica al nazisme, la pel·lícula és un homenatge al món del teatre i, en particular, a Shakespeare, gran referent del director.
Europa, Europa (Agnieszka Holland, Alemanya, 1990)
La cineasta polonesa Agnieszka Holland va dirigir aquesta pel·lícula basada en la història real de Solomon Perel, un jueu alemany que va sobreviure a l’Holocaust fent-se passar per un autèntic ari i es va convertir, involuntàriament, en un heroi de l’exèrcit nazi.
El paciente inglés (Anthony Minghella, Regne Unit, 1996)
Anthony Minghella va portar al cinema la novel·la homònima de Michael Ondaatje –disponible a eBiblio en castellà i anglès–, guanyant 9 Oscar.
Un drama romàntic amb grans interpretacions, que ens acosta a diversos personatges que viuen en un monestir deshabitat i en ruïnes de la Toscana italiana, cap al final de la Segona Guerra Mundial. A poc a poc, a través del records, aniran recomposant el mosaic d’unes identitats marcades per la guerra.
El libro negro (Paul Verhoeven, Països Baixos, 2006)
Drama bèl·lic ple de suspens dirigit pel cineasta holandès Paul Verhoven. Després de l’execució de la seva família en mans dels nazis, una jove jueva s’uneix a la resistència que lluita contra l’ocupació dels Països Baixos. La seva missió serà infiltrar-se en el quarter general nazi i seduir un alt oficial alemany per obtenir informació.
Els camps de concentració
Noche y niebla (Alan Resnais, França, 1955)
Una dècada després de l’alliberament dels camps de concentració, el director francès Alain Resnais va filmar aquest documental que ens acosta al drama de l’extermini nazi durant la Segona Guerra Mundial. Resnais reconstrueix la tragèdia inimaginable, combinant lents travellings en color filmats als camps d’Auschwitz i Majdanek, que alterna amb imatges d’arxiu (en blanc i negre, rodades el 1944).
La gran evasión (John Sturges, EUA, 1963)
Paradigma del cinema clàssic de Hollywood i entretingut film d’aventures bèl·liques que va aplegar diverses estrelles de l’època, encapçalades per Steve McQueen.
Un grup d’oficials anglesos i nordamericans que estan presoners en un camp de concentració nazi, planegen una fuga en la que es veuran implicats dos cents cinquanta presos.
The Memory of the Camps (Regne Unit, 1985)
Aquest documental conté imatges d’extrema duresa.
El 1945, la Unitat de Cinema de l’Exèrcit britànic va entrar als camps de concentració alliberats, on va filmar l’horror que es va anar trobant. El govern britànic va encarregar a un grup de directors, entre els quals hi havia Alfred Hichcock, l’elaboració d’un documental que reflectís l’horror de l’Holocaust, fent servir les filmacions de l’exèrcit. El projecte es va allargar en el temps i el govern va decidir, finalment, descartar-lo. En una Europa que encarava el camí cap a la reconstrucció física i moral, no es veia amb bons ulls la producció d’un documental amb unes imatges tan dures.
El material va restar perdut al Museu Imperial de la Guerra de Londres, fins que, trenta-cinc anys després, un investigador nordamericà, va trobar cinc dels sis rotllos que conformaven la pel·lícula. Amb el material trobat, es va editar un documental que es va presentar al festival de Berlin l’any 1985.
L’any 2014, prop de celebrar el 70è aniversari de l’alliberament dels camps de concentració, el Museu va restaurar el documental, al qual es van afegir algunes parts reconstruïdes del sisè rotllo perdut.
La zona gris (Tim Blake Nelson, EUA, 2001)
A Auschwitz, un grup sondeskommandos jueus –presoners que viuen separats de la resta i que treballen en el funcionament de les càmeres de gas i forns crematoris– organitza una rebel·lió. El sentiment de culpa d’aquests homes, que a més “reben un tracte de favor” per part dels nazis, els portarà a plantejar-se un motí com a forma de redenció.
Basada en les memòries del Miklos Nyiszil, un metge jueu hongarès escollit per Josef Mengele per ser patòleg a Auschwitz.
El niño con el pijama de rayas (Mark Herman, Regne Unit, 2008)
Basada en la novel·la homònima de John Boyne –disponible a eBiblio en català i anglès–, la pel·lícula retrata l’amistat entre el fill d’un comandant nazi, que està al càrrec d’un camp de concentració, i un nen jueu reclòs al camp.
Una aproximació diferent i controvertida a l’horror dels camps de concentració, a través dels ulls d’un nen. A estones tova i a estones dura, és una pel·lícula amb bones interpretacions, sobretot, dels dos nens protagonistes, una acurada posada en escena i un bon ritme narratiu que va in crescendo.
El hijo de Saúl (Lazlo Nemes, Hongria, 2015)
Aquesta producció hongaresa va ser un dels títols més destacats de l’any, amb un important recorregut als principals festivals i un bon grapat de nominacions i premis del món del cinema.
Al camp de concentració d’Auschwitz-Birkenau, Saul Ausländer és membre del sonderkommando, un grup de presoners jueus aïllats de la resta del camp i que estan forçats a ajudar als nazis en el seu pla d’extermini, cremant els cadàvers dels presoners gasejats i netejant les càmeres de gas. Ausländer treballa en un dels crematoris quan descobreix el cadàver d’un nen, que s’assembla molt al seu fill. Quan el sonderkommando prepara una revolta, Ausländer decideix aconseguir l’impossible: salvar el cos del nen de les flames i oferir-li un enterrament digne.
Quan semblava que ja s’havia tocat el tema des de totes les maneres possibles va arribar aquesta pel·lícula, un pas enllà en la representació de l’Holocaust. Enlloc de mostrar, intenta involucrar l’espectador, no només mentalment sino, gairebé, físicament. Sentir-se dins un barracó, fent la cua de la mort, amb un daltavall moral, en una guerra sense treva, amb l’infern dels altres i el d’un mateix. La pel·lícula pretén fer sentir el martiri físic i mental d’habitar l’infern i voler mantenir-se dempeus.
Després de la guerra
Roma, ciudad abierta (Roberto Rossellini, Itàlia, 1945)
Considerada la pel·lícula inaugural del neorrealisme italià, és també una de les seves obres mestres, juntament amb El ladrón de bicicletas.
A la Roma de 1943 i 1944, ocupada pels nazis, s’entrellacen diverses històries de persones relacionades amb els moviments de resistència.
Rossellini va començar a treballar en el guió poc després de l’alliberament de Roma per part de les tropes aliades. Ho va fer mogut per la necessitat de narrar els esdeveniments recents i, literalment, va sortir al carrer a buscar històries, amb la col·laboració de Sergio Amidei i Federico Fellini, aleshores un jove periodista. L’argument del film està inspirat, en part, en persones i successos reals. Es va filmar en estudis i localitzacions de la ciutat devastada per la guerra, quelcom que seria característic del neorrealisme. Així com la presència d’actors no professionals, excepte Anna Magnani i Aldo Fabrizi, que interpreten dos dels protagonistes.
Alemania, año cero (Roberto Rossellini, Itàlia, 1948)
Tercer film de la trilogia de la guerra del director italià Roberto Rossellini, juntament amb Roma, ciudad abierta (1945) i Paisà (1946).
Un nen de dotze anys intenta sobreviure al Berlin de postguerra, una ciutat completament destruïda. La pel·lícula explora la ferida que va deixar el nazisme, que va afectar de forma terrible i profunda a tota una generació, simbolitzada pel protagonista.
Una de les millors reflexions sobre els horrors de la guerra. Una pel·lícula audaç, terrible, virulenta, amarga i, alhora, bellíssima, obra d’un director compromès moralment amb el seu treball.
¿Vencedores o vencidos? El juicio de Nuremberg (Stanley Kramer, EUA, 1961)
El 1948, tres anys després del final de la Segona Guerra Mundial, quatre jutges, còmplices de la política nazi d’esterilització i neteja ètnica, són jutjats a la ciutat alemanya de Nuremberg. Sobre Dan Haywood, un jutge nordamericà ja retirat, recau la responsabilitat de presidir aquest judici contra els crims de guerra nazis.
El film, basat en un cas real, és una exhaustiva mirada als judicis de Nuremberg, amb un espectacular repartiment, encapçalat per Spencer Tracy i Burt Lancaster. És una pel·lícula d’un metratge extens, però amb un guió molt ben construït, que planteja un tema polèmic, però ple de matissos. Apel·la a l’espectador i ofereix moments per a la reflexió.
El prestamista (Sidney Lumet, EUA, 1964)
La pel·lícula de Lumet s’inscriu en la corrent renovadora del cinema de l’època, que s’allunya dels estudis i els decorats, de la il·luminació artificial i de grans escenografies, per aconseguir una major llibertat formal i temàtica, amb trames crítiques, dures, sense concessions. Un cinema compromès que beu del neorrealisme italià i de la nouvelle vague. L’home sense atributs, l’antiheroi, passarà a ser el protagonista, un home normal, amb preocupacions quotidianes, allunyat de qualsevol indici de ficció.
A la pel·lícula, Sol Nazerman és un jueu afincat a Nova York que regenta un negoci d’empenyoraments. És un home gris, buit i infeliç, marcat per un passat dramàtic: la seva dona, fills i amics van morir en un camp de concentració. Ell va aconseguir sobreviure, però des d’ençà el tortura un sentiment de culpa que l’ha convertir en un zombi.
És una història on es creuen dues realitats molt dures, física i moralment: la del supervivent dels camps de concentració –gran interpretació de Rod Steiger– i la del barri degradat on té el negoci, Harlem, un escenari sòrdid i fosc on governen la corrupció, l’atur i les drogues. El film compta amb una excel·lent fotografia en blanc i negre i una destacada banda sonora de Quincy Jones.
La decisión de Sophie (Alan J. Pakula, EUA, 1982)
Estiu de 1947. Un jove sureny aspirant a escriptor s’instal·la en una pensió de Brooklyn. Allà coneixerà una excèntrica i atractiva parella formada per Sophie, una emigrant polonesa catòl·lica, que va sobreviure al camp d’extermini d’Auschwitz, i Nathan, un científic nordamericà jueu, encantador, però desequilibrat. Entre ells s’establirà un triangle d’amistat i amor. Sophie viu marcada per les dures decisions que ha hagut de prendre al llarg de la seva vida, especialment quan va estar a Auschwitz.
Un drama amb un notable èxit de taquilla i excel·lents crítiques, dirigit per Alan J.Paula i fotografiat per Néstor Almendros. Meryl Streep és Sophie en, la que es considera, una de les millors interpretacions de la seva carrera, que li va valer el seu segon Oscar, el primer com a actriu protagonista. L’acompanyen Kevin Kline, en el que va suposar el seu debut al cinema, i Peter MacNicol, actor amb una extensa carrera al cinema i a la TV.
Hannah Arendt (Margarethe von Trotta, Alemanya, 2012)
Margarethe von Trotta, una de les millors representants del cinema alemany, dirigeix aquest biopic sobre Hannah Arendt, una de les veus més lúcides i sagaces del segle XX. L’actriu Barbara Sukowa va enlluernar a crítica i públic per la seva encarnació de la coneguda pensadora.
1961. El diari The New Yorker envia Hannah Arendt –filòsofa, pensadora i periodista, jueva i exiliada als Estats Units– a Jerusalem per cobrir el judici contra el criminal de guerra nazi Adolf Eichmann. Durant quatre anys, Arendt treballa marcada per la controvèrsia i la polèmica de les seves idees entorn el nazisme i la “solució final”.
El médico alemán (Wakolda) (Lucía Puenzo, Argentina, 2013)
1960. Un metge alemany coneix una família argentina que segueix la seva mateixa ruta pel desert de la Patagònia. La presència d’aquesta família fa reviure les obsessions del metge per la puresa i la perfecció. En especial la filla, una adolescent amb un cos massa petit per la seva edat. Tot i que la presència del metge genera inquietud, a poc a poc, la família es veurà seduïda pel seu atractiu, educació i elegància… Fins que, descobreixen que es tracta d’un dels majors criminals de la història.
La cineasta Lucía Puenzo adapta la seva pròpia novel·la, que fabula sobre l’estada a Argentina de Josef Mengele, l’anomenat “àngel de la mort” nazi. Mengele –interpretat per un mesurat Àlex Brendemühl– fou el metge del camp de concentració d’Auschwitz i ha passat a la història pels seus infames experiments amb presoners. Va fugir d’Auschwitz poc abans de l’alliberament del camp i, un cop acabada la guerra, va marxar a Sudamèrica on va viure fins la seva mort, l’any 1979.
Biblioteca Montserrat Roig 