Aprofitant que aquest cap de setmana estrenen al Cinebaix la pel·lícula Una familia de Tokio, aquí et deixem una altra col·laboració de l’Emi Montoliu, la nostra cinèfila de capçalera.

  
CINESPAI
Altres mons i altres mirades
En l’última 58ª edició de la SEMINCI de Valladolid s’ha premiat aquesta pel·lícula japonesa, Una familia de Tokio, de Yoji Yamada, sobre la vida d’una d’elles, com podria ser la nostra, amb els seus encerts i desencerts, unions i desunions al llarg de la seva història. Però també en la VII Mostra de Cinema sobre el Món Àrab, Mediterrani i del Próxim Orient, que s’ha celebrat recentment al CineBaixde la nostra localitat, hem tingut accés a diverses i plurals mirades sobre diferents realitats malgrat que moltes vegades dins del marc de l’opressió: Inch’Allah, d’Anaïs Barbeau-Lavalette, mostrant-nos el dia a dia d’una jove metgessa francesa, a Cisjordània, i el d’una pacient seva que esdevé en terrorista vençuda pels aconteixements… En La bicicleta verde (Haifaa Al-Mansour) una nena lluita per aconseguir-ne una encara que li és vetada tant per economia com per qüestions de dignitat (per cert, és la primera pel·lícula que ha pogut dirigir la seva realitzadora). I a La piedra de la paciencia (Atiq Rahimi), una altra dona exorcitza, a través de la conversa unilateral amb el seu marit en coma, totes les misèries i frustracions a què s’ha vist sotmesa durant tots els anys de convivència. 

Tantmateix, i dins del context del nostre cinema més actual, Roser Aguilar (La herida, Fernando Franco) o Nora Navas (Tots volem el millor per a ella, de Mar Coll), ens acosten a dues dones ferides i vulnerables encara que també hi tenim retrats més alegres com el de la xilena Gloria (Sebastià Lelio) on una esplèndida Paulina García ens demostra que continua havent vida més enllà dels seixanta; i tant. Per altra banda, el jove Daniel de la Orden ha aconseguit, amb la seva primera pel·lícula: Barcelona, nit d’estiu, que s’omplissin les sales amb aquesta història coral, amistosa i amorosa, on tots els seus protagonistes llueixen el seu carisma, incloent a Joan Dausà, cantant local per cert, que amb la seva emblemàtica“Jo mai, mai” ens fica al roda-roda del joc de la veritat. I, ja per acabar, Woody Allen en el seu darrer film actualitza Un tramvia anomenat desig però amb la fesomia i extraordinària interpretació de Cate Blanchett com a Blue Jasmine.  Llarga vida al bon cinema! J
                                                                                                                                                                                                         Emília Montoliu